Transició demogràfica
Període de transformació
d'una societat preindustrial
(caracteritzada per tenir
unes taxes de natalitat i de
mortalitat altes) a una
societat moderna o
postindustrial
(caracteritzada per tenir
ambdues taxes baixes).
Èxode rural
O èxode camperol. Emigració
generalment de gent jove
(asolescents i adults joves) del
camp a la ciutat. Aquest procés
és molt antic i es va accelerar
amb la Revolució Industrial i,
sobretot, a partir de la segona
meitat del segle XX.
Fil.loxera
Insecte de l’ordre
dels homòpters de la família
dels afídids, que parasita en
massa els ceps, dels quals
succiona la saba fins que en
provoca la mort.
Trilogia mediterrània
O tríada mediterrània. Mode con
s'anomena als tres productes
bàsics de l'agricultura
mediterrània: el blat, la vinya
i l'olivera, que ofereixen els
tres productes bàsics de
l'alimentació tradicional de la
zona mediterrània: el pa, el vi
i l'oli d'oliva.
Contracte
de conreu
Contracte
d’arrendament rústic,
parceria i, en general, tots
els contractes, qualsevol que
sigui llur denominació, pels
quals se cedeix onerosament l’aprofitament
agrícola, ramader o forestal
d’una finca rústica.
Industrialització Procés
a través del qual es
transforma l'estructura
productiva tradicional d'una
formació social cap a
l'enfortiment i modernització
dels sectors industrial i de
serveis.
Alt
forn Forn
de cup, d’uns 30 m d’alçària,
format per dues seccions
troncocòniques (la superior,
anomenada cup , i la
inferior, etalatge
), unides per llur base més
gran i emprat en la
siderúrgia moderna per a l’extracció
del ferro.
La Canadenca
Nom popular de l'empresa
d'origen canadenc Barcelona
Traction, Light and Power
('Companyia Limitada de Tracció,
Llum i Energia de Barcelona'),
fundada el 1911. Va arribar a
controlar el 90% de la
distribució elèctrtica a
Catalunya.
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica
basada en el lliure canvi per
la qual hom no discrimina
contra les importacions
afavorint la producció
interior o obstrueix les
exportacions per afavorir els
consumidors domèstics. Proteccionisme
Política
econòmica dirigida a protegir
l’economia d’un estat,
defensant els seus productes
de la competència estrangera.
Metro
Abreviació de 'ferrocarril
metropolità', anomenat
'ferrocarril urbà' en els
primers temps, és un
ferrocarrilo elèctric per al
transport de passatgers dins
l'àmbit urbà, amb una alta
capacitat i freqüència de
pas, i que en general és
subterrani o en viaducte.
Restauració
Període
de la història d’Espanya
que comprèn des del desembre
del 1874 fins a l’abril del
1931, i que correspon al
regnat d’Alfons XII
(1874-85), a la regència de
Maria Cristina d’Àustria
(1885-1902) i al regnat d’Alfons
XIII (1902-31).
Intervencionisme
Acció de l'administració pública
encaminada a regular l'activitat
d'un altre àmbit públic o
privat, fixant normes o
realitzant activitats en
substitució d'aquell.
Cultura de masses
Producte de la societat de
consum en el món occidental. A
principis del segle XX la
cultura, la vida privada, el
pensament, etc. van començar a
ser fabricats a escala massiva i
venuts en el mercat.
Economia i societat al primer terç
del segle XX • L’economia
espanyola
presenta una
tendència general al creixement i una
lenta transformació
de la seva base econòmica i social.
• Tot i reduir
la distància amb altres economies
de l'entorn, l’any
1930
Espanya
presentava una notable
dualitat,
entre unes zones industrials i modernes
i unes zones agràries i poc
desenvolupades. •
A
Catalunya, ritme de
creixement
més elevat
i
indústria diversificada. El sector tèxtil perd
l’hegemonia que havia tingut al segle XIX.
Eix cronològic economia
i societat Espanya
1900-1930
•
Durant la
transició demogràfica
es passa d'un
creixement baix, amb una
natalitat i una mortalitat
altes (cicle
demogràfic antic),
a un creixement també baix,
però amb
una natalitat i una
mortalitat baixes (cicle
demogràfic modern).
• Aquest
procés que es fa en dues
fases: - el descens de la
mortalitat i el
manteniment de la
natalitat alta, resultant un
creixement fort
de la població; i - el descens de natalitat
i el manteniment de la
mortalitat baixa,
resultant un
creixement moderat
de la població.
• A
Espanya,
el descens
de la mortalitat
esdevé entre
1877-1930, degut a una millor alimentació i
a la implantació de mesures
higienicosanitàries
(serveis
de
neteja i clavegueram,
control de la potabilitat
de l’aigua i higiene dels
aliments).
També baixa la
mortalitat infantil
i augmenta
l'esperança
de vida
en néixer (de 34,8 anys el
1900 a 50 anys el 1930). •
El descens
de la natalitat
esdevé
als anys 20,
degut
al procés d'urbanització
i a una
planificació familiar més
racional. •
Malgrat tot, el creixement
demogràfic espanyol
(18,6 milions d'habitants
el 1900 a 23,5 milions el
1930) va amb
retard
considerable en
comparació amb altres
països europeus.
• A
Catalunya
hi va haver un notable
descens de la
mortalitat, un descens més
lleuger de la natalitat, i
l’esperança de vida va
passar dels 45 anys el
1910 a 53,8 anys el 1930.
•
La
població catalana va
augmentar
d’1,8 a 2,8 milions, tant
pel creixement vegetatiu
com, sobretot, per una
nova
onada migratòria a la segona
dècada del segle XX.
• A Espanya
van augmentar les
migracions interiors:
desplaçament de població
de regions rurals
(Castella, Múrcia, Aragó i
províncies orientals
d'Andalusia) caps als
principals centres
industrials (Madrid
i Barcelona, seguides per
Bilbao
i Sevilla). Amb
aquest
èxode rural,
la població activa agrària
disminueix (passa de 5 a 4
milions) i hi ha una
redistribució regional de
la població.
•
L’arribada d’immigrants
a Catalunya va ser molt intensa: el 1930,
el 20% dels residents a
Catalunya havia nascut
fora.
•
L’emigració
exterior
a ultramar,
iniciada cap al 1880, va
assolir un màxim sense precedents, tot i
disminuir
a partir del 1914 (IGM).
Les causes de l'emigració
van ser la manca de
treball i la millora de la
navegació, que va escurçar
la travessia de
l’Atlàntic.
•
La majoria dels emigrants
eren
homes joves i
amb destinació
a l’Amèrica
Llatina.
• Les migracions interiors
van intensificar la
urbanització,
especialment entre el
final de la Primera Guerra
Mundial (1918) i la crisi
del 1929.
-
Madrid i Barcelona
van superar el milió
d’habitants l’any 1930.
-
També van créixer les
ciutats de més de 100.000
habitants i altres van
esdevenir centres
industrials o miners
importants (Barakaldo, Sestao, Mieres, Sama de
Langreo, Badalona,
Sabadell i Terrassa, etc).
•
Barcelona
creix en població i
en dimensions, i experimenta una
gran transformació
de la seva fisonomia
urbana, degut a: -
l'agregació
d’alguns municipis del Pla
de Barcelona
(1897) (Gràcia,
Sant Gervasi de Cassoles,
Sant Martí de Provençals,
Sant Andreu de Palomar,
Sants i les Corts), - la
construcció de nous
habitatges
per acollir els
immigrants, i - la
reestructuració interior:
obertura de la Via
Laietana (1907),
construcció de xarxes de
transport urbà modernes
(tramvia, metro,
ferrocarril del Vallès),
ampliació de les
comunicacions (port i
aeroport) i remodelació
de Montjuïc arran de
l’Exposició Internacional
del 1929.
• L’agricultura espanyola
va començar el segle XX havent
d'encarar les conseqüències de
la
crisi agrària
europea de final del segle XIX.
2.1.1. La crisi cerealista
• Espanya tenia una agricultura
basada en el conreu dels
cereals, l’olivera i la vinya,
en terres de
secà,
i una
ramaderia bàsicament ovina
destinada a la producció de
llana.
• La
causa
de la crisi va ser
l’arribada de
cereals d'altres països
(Argentina, EUA, Canadà,
Rússia), amb una agricultura
extensiva (producció massiva a
baix cost)
i uns preus
de venda molt competitius.
• La crisi va tenir un fort
impacte
a Espanya:
- la
competència
fa
baixar els preus, es redueixen els
ingressos i cauen
els beneficis, originant-seun seguit
de
protestes,
coordinades per la
Liga Agraria
(associació de propietaris
cerealístics), demanant un aranzel protector; -
tanmateix, la caiguda dels beneficis provoca la disminució dels salaris dels jornalers,
desfermant-se un
període d’agitacions
pageses.
2.1.2. La crisi de la
viticultura
• Va ser
molt intensa a Catalunya,
on el conreu de la vinya havia
assolit una gran extensió arran
de la plaga de la fil.loxera a
França.
Però cap a l’any
1879, la
fil.loxera
va travessar els Pirineus, i el
1910 ja s’havia estès per tot
Catalunya provocant la
mort
de tota la vinya autòctona,
la pèrdua de les collites i un
esfondrament econòmic que va
afectar tant els propietaris com
els conreadors (rabassaires).
•
Per superar la crisi es van
replantar totes les vinyes
amb un nou
cep americà portat de
Califòrnia, immune a la
malaltia.
• Va iniciar-se un
conflicte entre els rabassaires i els
propietaris,
que es va estendre fins a la Segona República:
- els
rabassaires, que havien
fet grans inversions en el
període d’auge vitícola, van
defensar la vigència dels
contractes de rabassa morta;
- els
propietaris
sostenien que la mort de dos
terços dels ceps anul.lava els
vells contractes i van exigir
nous contractes,
de durada molt més curta, amb la
intenció de limitar els drets
dels pagesos sobre la terra i
convertir-los en simples
arrendataris.
• La
crisi agrària es va superar
gràcies al proteccionisme i al
creixement de la producció,
estimulada per la
demanda urbana.
•
Motors principals del
creixement de la producció
agrària:
-
les
noves rompudes
i la
intensificació dels conreus
gràcies a l’augment de
fertilitzants artificials, la
selecció de llavors, la
disminució del guaret,
l’increment de la mecanització i
la posada en regadiu de noves
terres; -
la
introducció de nous
conreus
(plantes farratgeres) destinats
a millorar la
producció
ramadera i
satisfer la demanda urbana de
carn i de llet; i - l'especialització de
conreus
(olivera, vinya, cítrics)
destinats en gran part a l’exportació. • Com a
resultat d’aquest procés, el
producte agrari espanyol
va créixer un 55% entre
1900-1931, encara que d’una manera
desigual segons els conreus i les zones. - Elscereals es va consolidar com el
conreu principal. - Els
conreus menys productius
eren els
cereals i les
lleguminoses, conreus
dominants a Andalusia,
Extremadura i les dues
Castelles.
- Els
conreus més productius,
orientats en gran part cap a l’exportació, eren la
vinya,
l’olivera,
els
cítrics, els
fruiters
i les
hortalisses.
-
La
producció ramadera de
carn
i de
llet
també va augmentar
considerablement gràcies a la
selecció de les races del
bestiar.
• Els
rendiments escassosen
sectors com el cerealístic
comportaven preus molt alts i la
població urbana es va
veure obligada a consumir
aliments a preus molt més alts
que els del mercat
internacional. Així, la demanda
de productes manufacturats va
ser menor, cosa
que va
obstaculitzar el creixement industrial.
• L’agricultura
catalana
va seguir una evolució semblant
a l’espanyola, encara que la
productivitat va augmentar una
mica més i la reducció de la
població agrícola va ser més
gran.
•
Algunes comarques, sobretot de
Barcelona i Tarragona, van desenvolupar
formes avançades d’agricultura
especialitzada
basada en
productes carnis,
hortalisses,
verdures
i
fruites.
En
canvi, les comarques amb sòls
més pobres i dedicades al
cereal,
tenien una productivitat més
baixa.
• El pes del
producte agrari català
sobre el total espanyol va
passar del 8,6% l’any 1900 al
9,7% el 1930. -
Augment de la
producció de
cereals (principalment l’arròs
del Delta de l’Ebre) i
especialment del
sector ramader,
sobretot
boví i porquí.
-
Crisi llarga i profunda de la
viticultura, la producció
de la qual va disminuir
gairebé un terç. -
Creixement dels productes
destinats a l'exportació:
vi, oli,
fruites seques
(ametlles i avellanes),
patates primerenques
i
cítrics.
• El problema principal
del camp espanyol encara era l’enorme
desigualtat en
l’estructura de la
propietat de la terra,
amb extenses zones de
latifundi
i zones de fort
predomini del
minifundi.
•
A les zones latifundistes (Extremadura
i
Andalusia)
la immensa majoria de la
població vivia en condicions
quasi de subsistència, situació
que
va provocar una
conflictivitat social,
exigint una reforma
agrària que permetés l’accés
dels pagesos a la propietat de
la terra i posés en conreu
efectiu moltes terres
insuficientment treballades, per l’absentisme
dels propietaris.
• A
les zones de minifundis (Galícia) o
amb mala qualitat de la
terra (Submeseta Nord) van
poder augmentar la
productivitat i garantir la
subsistència, però no van generar beneficis
ni van modernitzar
les explotacions. Tot això va
empènyer molts petits pagesos a
emigrar.
• Per
solucionar el problema de l’endarreriment
del camp espanyol i
dels
conflictes socials,
els governs de l'època van
prendre algunes mesures per
millorar la producció, fomentant
l'augment del
regadiu:
Pla d'obres públiques de 1902,
confederacions hidrogràfiques
durant
la dictadura de Primo de
Rivera, Pla Nacional d'Obres
Hidràuliques de 1933, ja amb la
Segona República.
•
Però, a començaments del segle XX, el
problema principal era la gran
quantitat de
pagesos sense terra.
Dues lleis (de 1907 i 1917) van
facilitar el repartiment de
terres entre els pagesos, però
foren mesures
insuficients,
perquè la pressió dels grans
propietaris agrícoles va impedir
la necessària reforma agrària, que no es
va poder iniciar fins al 1932,
en temps de la Segona República.
• Una de les
causes del
creixement de l’economia
espanyola va ser la utilització de
noves fonts d’energia, l’electricitat
i el
petroli.
•
L’electricitat va
permetre mecanitzar
progressivament la quasi
totalitat de la producció
industrial.
El
procés de l’electrificació
a Espanya es va produir en
dues etapes: entre
1880-1914per a
l’enllumenat públic de les grans
ciutats i el transport urbà, i entre
1914-1930, per a l'ús industrial.
- A
Catalunya,
l’electrificació va comportar la
disminució de la dependència
energètica del carbó gràcies a
la producció d’hidroelectricitat(construcció de centrals elèctriques al Pirineu).
• El
petroli
i els progressos tècnics en la
mecànica de
motors van obrir pas a
Espanya a una nova revolució
del transport: l’automòbil.
• També es va avançar en la
millora de la transmissió de la
informació. A partir de la
dècada del 1860, es va produir
l’expansió del
telègraf
i, en la dècada del 1920, del
telèfon
i de les emissions de
ràdio.
• El
producte industrial espanyol
per càpita
va augmentar al primer terç del
segle XX un 60% (taxa mitjana creixement anual
de l’1,6%).
• Catalunya
va mantenir la posició
capdavantera (Catalunya, la
fàbrica d'Espanya), amb una
estructura indústrial amb
novetats: aparició de noves
indústries,
consolidació de les ja
existents i manteniment de la
preponderància de les indústries
de béns de consum sobre
les de béns d’equip.
3.2.1. Els
sectors tradicionals
i les noves
indústries
•
Indústries tradicionals:
- Continuen la seva expansió,
destaquen l'alimentària, la
tèxtil i sobretot la
química
(fertilitzants, medicaments,
pintures, explosius...).
- La
indústria siderúrgica
biscaïna
va créixer força (creació d'Altos
Hornos de Vizcaya, 1902, el
complex siderúrgic espanyol més
important durant gran part del
segle XX) i llurs beneficis van estimular la
diversificació industrial bascaen
sectors amb grans inversions (navals,
companyies d’assegurances,
químiques,
elèctriques,
banca i
construcció de maquinària).
-Altres centres
siderúrgics van ser Astúries i
Cantàbria. També cal destacar la creació
a Sagunt d'Altos Hornos del
Mediterráneo (1923).
•
Noves indústries: - La
indústria elèctrica,
amb un ràpid creixement a partir del
1914, amb la construcció de
centrals
hidroelèctriques i d'una important xarxa per
transportar l’electricitat.
-
La indústria metal.lúrgica, també
amb un creixement notable, amb
dos sectors en expansió, l’automòbil
(l'empresa pionera va ser la
Hispano Suiza, creda a
Barcelona el 1904)
i els electrodomèstics. -
L'ús
de l'automòbil va estimular
la creació d’empreses de
refinatge i distribució de
petroli,
com la Campsa
(1927).
-
Finalment, gran impuls del sector de la
construcció, amb
la consolidació de la
indústria del
ciment(empresa Asland, 1928).
3.2.2. La diversificació de la
indústria catalana
• A
Catalunya,
es manté del
predomini de la
indústria tèxtil,
però amb menor pes (el
1890 representava el 67,1% de la
indústria catalana, el 1930 el 48,1%).
• La
indústria catalana es va
diversificar:
- Creixen les
indústries bàsiques (mineria,
energia,
química,
ciment i
siderúrgia) i la
indústria lleugera
(confecció,
cuir,
calçat,
paper
i arts
gràfiques).
- Creixen més i tenen més
importància, la
química,
la
metal.lúrgia de transformació
i les indústries de
construccions mecàniques.
- Cal destacar l’increment del
sector elèctric. Des de final
del segle, Barcelona tenia
enllumenat elèctric i des del
1910 es va anar estenent per tot
Catalunya, i se’n va generalitzar
l’ús industrial.
• Aquests sectors es van
amar consolidant gràcies a la
demanda
creixent
de noves infraestructures de les
ciutats
industrials i, sobretot, la
inversió estrangera, amb
la instal.lació a Catalunya de
les
primeres
multinacionals. Així, la producció es va
concentrar sobretot en el grup
Barcelona Traction, conegut
popularment com
La Canadenca per l’origen del seu capital, i en la Catalana de Gas i Electricitat,
creades l’any 1911.
• Pel que fa a la
destinació de la producció,
l’increment de la renda
espanyola va fer créixer el
comerç amb Espanya: Catalunya
hi
venia teixits de cotó
(el 80% de la producció), maquinària, automòbils,
etc. i hi comprava productes
alimentaris (blat, carn, sucre),
semiacabats (ferro, acer, paper)
i matèries primeres (carbó,
llana, pells).
• Pel que fa a la
localització industrial
es va consolidar la
concentració de
l’activitat al nucli de
Barcelona i la seva àrea
metropolitana.
• Finalment, Catalunya va
augmentar el seu
potencial econòmic, però la seva capacitat
financera va disminuir i la banca catalana entrava en una
crisi profunda: al final del segle XIX
Barcelona era un centre financer
important, però a la dècada del 1930
la xarxa financera catalana
pràcticament havia desaparegut i
Catalunya entrava en una
progressiva
dependència envers la
banca madrilenya o basca.
3.2.3. La difusió territorial de
la indústria
• Juntament amb els dos nuclis
bàsics, Catalunya i el
País Basc,
la industrialització es va
difondre per altres zones: -
Madrid
es va convertir en la tercera
regió industrial, a Galícia va destacar la
indústria conservera, i a la
cornisa cantàbrica
les indústries siderúrgiques i
els seus derivats metal.lúrgics.
També va aconseguir importància
la indústria del moble i la de
la joguina, especialment a València, i, durant la dècada
del 1920, a Alacant.
• La
major difusió geogràfica de la
indústria no va posar fi als
profunds
desequilibris en la
distribució de la renda
entre les diferents àrees
geogràfiques espanyoles.
• La transformació dels
mitjans de transport
i dels
sistemes de comunicació
va afavorir el creixement
industrial: -
Millora de camins i
carreteres: entre 1900-1930, a Espanya es
dupliquen els
quilòmetres de
carretera
i en els darrers anys
aparèixen els
primers trams asfaltats.
Catalunya,
entre 1915-1935, passa de 4.350
km a 8.650
km. - Electrificació dels
ferrocarrils i
construcció de noves xarxes.
- Creació dels
transports urbans
(tramvia i metro).
Construcció del metro a Madrid
(1919) i Barcelona (1924).
- Augment de la
xarxa telegràfica,
que passa de 29.000 km a uns 41.000 km i
millora la qualitat de
l'intercanvi ràpid d'informació. -
Generalització de la
telefonia. La
primera empresa
va ser la Societat General de Telèfons de
Barcelona
(1890), que va crear una xarxa integral
catalana, absorbida l’any 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de
España, que va tenir el
monopoli estatal de la
telefonia. - L'inici de la
radiodifusió.
La primera emissora radiofònica
d’Espanya va ser Ràdio
Barcelona (1924).
•
Les
grans infraestructures
necessàries van ser
finançades en bona part per
l’Estat.
• Una característica de
l’economia espanyola durant el
primer terç del segle XX va ser
la
restricció de la competència
entre empreses i la
constant intervenció de l’Estat.
• L'intervencionisme
estatal es va
manifestar en dues direccions:
- la concessió d’ajudes
(exempcions fiscals, subsidis i
comandes directes de
l’administració) per estimular
la inversió privada en
indústries tecnològicament més
avançades, i - la
implantació del
proteccionisme.
• El gir del capitalisme espanyol
es va iniciar el
1891 amb la
promulgació d’un
aranzel duaner que
suposava l’abandonament del
lliure canvi i el
retorn al proteccionisme,
situació confirmada amb els aranzels del
1906 i del 1922.
• Les mesures protectores van
tenir diversos
efectes per a l'economia:
-
Positius: van restringir
la competència, afavorint
sectors com el carbó i la
siderúrgia, i van fomentar la indústria
nacional i l’articulació del
mercat interior. -
Negatius: van mantenir una
indústria amb una productivitat
baixa i poc competitiva.
• El
segle XX es va iniciar amb les
conseqüències del
desastre del 1898,
amb la independència de les
últimes colònies,
que va posar fi a
l’imperi espanyol.
Això presagiava un desastre
econòmic, però no ho va ser
tant.
•
Els efectes immediats van ser la
pèrdua dels mercats colonials
i la
devaluació de la pesseta
per
l’endeutament de la guerra.
-
La
desaparició dels mercats
colonials va perjudicar les
exportacions del tèxtil català,
les farines castellanes, la
petita maquinària i altres
productes, alhora que va encarir
els béns importats de les
antigues colònies.
• Però
la crisi es va superar
ràpidament:
en els primers anys del
nou segle es va produir una
inflació baixa, una
reducció del deute públic i la
repatriació de molts capitals,
que van estimular la creació de
nous
bancs i empreses.
• A mitjà i llarg termini,
la
crisi va ser
favorable per a
l’economia espanyola: va
obligar a una certa renovació de
l’estructura productiva, va
estimular el creixement de la
producció industrial i va
accelerar el canvi energètic
(electricitat).
• La
neutralitat espanyola durant la
IGM
(1914-1918) va permetre una
important
expansió econòmica,
ja que el conflicte va reduir la
capacitat productiva dels països
bel.ligerants i Espanya es va
convertir en subministradora de productes industrials i agraris.
• Efectes positius de l'expansió:
-
L’augment de la
demanda exterior
va estimular el
creixement de la producció,
que va beneficiar sobretot
la siderúrgia basca, la mineria
asturiana i les indústries
tèxtils (vestits i mantes) i
metal.lúrgiques catalanes, que
van aconseguir grans
beneficis.
- Per primera vegada en molt de
temps, i gràcies a les
exportacions, la
balança de pagaments
espanyola va donar un
saldo positiu.
-
La
conjuntura de la guerra mundial
va oferir grans
oportunitats
de bons negocis i d’enriquiment
fàcil. Però el creixement va
tenir un caire fortament
especulatiu,
perquè l’augment dels beneficis
es va malbaratar en bona part en
la importació de productes de
luxe superflus i no en la
millora de l'estructura
productiva.
•
Efectes negatius
de l'expansió:
- El
creixement de la demanda va
comportar un
increment dels preus,
que va desfermar un
procés inflacionari
sense precedents (el preu del
blat va augmentar un 72% aquests
anys). -
Les
classes populars van
conèixer un
empitjorament del nivell de vida,
ja que la inflació no va anar
acompanyada d’un augment
equivalent dels salaris. El cost de la vida
va pujar entre 15% i 20%,
fet que va provocar una
onada
de vagues i reivindicacions
obreres.
• Quan va acabar la guerra
i va caure de sobte
la demanda exterior, va
finalitzar l’eufòria econòmica i
s'esdevingué una forta
crisi
(1920-1923): - El mercat intern no va ser capaç
de substituir les exportacions i
moltes empreses van haver de
tancar.
- Les classes treballadores, que
ja havien sofert les
conseqüències de la inflació
durant la guerra, van haver de
fer cara a l’augment de la
desocupació. -
Tanmateix, no tots els sectors
econòmics se’n van veure
afectats per igual: els més
modernitzats, com el siderúrgic
i el químic, van suportar la
crisi més bé que no pas el
tèxtil o l’agrícola.
• L’any 1929 es va iniciar una
depressió econòmica d’abast
mundial com a
conseqüència del crac
de la Borsa de Nova York
per l’enfonsament del valor de
les accions.
• A Espanya la
crisi internacional va
tenir una
incidència
menor
que a d’altres països
occidentals industrialitzats,
bàsicament degut al
poc pes del comerç exterior espanyol, limitat pel proteccionisme aranzelari.
• En tot cas, la
crisi es va
notar
sobretot en els sectors econòmics més dinàmics,
orientats a l'exportació, cas
d'alguns productes agrícoles (vi, cítrics, oli d’oliva) i els
minerals.
A més, la
caiguda de la demanda va suposar
a partir de l'any 1931, el
retrocés de les exportacions
espanyoles, encara
que menor que el d’altres països
exportadors.
• La
crisi també va
repercutir relativament gràcies a la
depreciació de la pesseta,
perquè va significar una reducció dels preus dels productes espanyols en moneda estrangera
i això va millorar la
competitivitat de les
exportacions.
• Al primer terç del segle
XX el món rural encara tenia una
presència important a Espanya,
per la
lentitud del procés
industrialitzador. En canvi, a
Catalunya, amb una
industrialització i un
creixement urbà superiors, el
pes de la pagesia era menor (al
1930 la població activa agrària
s'havia reduït al 27,2%).
5.1.1. Els grans propietaris
rurals
• En aquella època, el
patrimoni rústic era una
font de riquesa i un
senyal de
prestigi social.
• Entre els
grans propietaris agraris,
hi podem distingir: - L'antiga
oligarquia agrària:
no desapareix i molts van
augmentar el seu patrimoni amb
la compra de terres. - La nova
burgesia agrària:
propietària de grans empreses i
grans negocis, va adquirir també
finques rurals per tal de diversificar les
seves inversions i les seves
rendes.
• Pel que fa al tipus de
propietats
cal distingir: -
Grans
propietats
(latifundis): predominen a
la Manxa,
Andalusia i Extremadura. L’oligarquia
agrària era absentista (residia
a ciutat) i vivia de les rendes. -
Propietats petites
(minifundis) i
mitjanes:
predominen a
Galícia,
Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i País Valencià.
• Els
propietaris agraris
tenien una
gran influència social
i entre ells es reclutava bona
part del
personal polític
(diputats a corts, senadors,
alcaldes…) i de
l’administració pública
(governadors civils…).
•
Durant la Restauració
(1875-1931) es va produir una
gran
expansió de la
noblesa
espanyola,
amb
la creació de més de 200 nous
títols, inclosos 20 ducs i 30
grans d’Espanya, i se’n van
rehabilitar 300. Els nous títols
nobiliaris, atorgats pels Borbó,
era gent del món de
la política, dels negocis, i de
l’exèrcit. Això explica el
prestigi que l’aristocràcia
mantenia a Espanya malgrat el
predomini del món burgès. - A
Catalunya cal destacar
l'ennobliment de la família
Güell,
integrada per grans industrials
i propietaris, a qui Alfons XIII
va atorgar tres títols: comte,
vescomte i baró de Güell. • Aquesta vella i nova
noblesa va ser durant molt de temps la
classe dirigent del país.
5.1.2. Els pagesos
• La
pagesia
espanyola,
tot i el descens encara representava un
percentatge superior al d'altres
països industrialitzats.
• Hi havia força
diferències entre els pagesos; cal
distingir-ne 3 grups: -
els
propietaris
(mitjans i petits), - els
arrendataris
(en condicions molt diverses), i -
la gran
massa de
jornalers,
alguns simplement temporers.
•
La situació dels pagesos depenia
segons els diferents
territoris: -
a Galícia eren freqüents
els
subarrendaments
de les propietats (foros
i
subforos), cosa que dificultava la rendibilitat del
minifundi; - a
Extremadura i Andalusia, el
latifundisme
comportava la presència massiva
de
jornalers en condicions
laborals molt precàries.
• La
pagesia catalana
solia gaudir d'una
propietat mitjana
o d’uns
contractes d’arrendament
estables.
• Cal destacar la creació de
cooperatives agràries
catalanes, amb l'objectiu de promoure un
associacionisme pagès.
• L’èxode rural i el
creixement urbà van fer créixer el pes i la
influència social de les classes urbanes (burgesia,
classes mitjanes i
proletariat), que amb els
seus nous hàbits i valors
socials van configurar la nova societat de masses.
• A les grans
ciutats l’estratificació social era percebuda en la segregació per barris,
en les diferents associacions
lúdiques i culturals i en
les pràctiques d’oci.
5.2.1. La burgesia
• A
Espanya, la
burgesia industrial
era relativament
escassa
i estava integrada bàsicament
pels industrials tèxtils
catalans i els siderúrgics
bascos. El creixement econòmic del període va fer créixer la
seva importància i va
consolidar una
burgesia financera
amb nous
negocis.
• Aquests grups socials
vinculats a la indústria i a les
finances es van integrar a les
classes altes.
Així, molts
burgesos enriquits
amb els beneficis extraordinaris
obtinguts arran de la Gran
Guerra es van anar fusionant
progressivament amb la vella
aristocràcia de sang, esdevenint
la
nova oligarquia
dominant.
5.2.2. Les classes mitjanes
• El
desenvolupament comercial,
financer i administratiu va
comportar el
sorgiment de les
classes mitjanes:
grup heterogeni, integrat per
funcionaris, obrers “de coll
blanc" (comerç, administració i banca) i professions liberals (metges,
advocats, professors…).
• A
Catalunya,
el seu pes va anar creixent, a
diferència d'Espanya, que
representaven un percentatge
molt per sota del d'altres
països.
5.2.3. El proletariat
• Els
obrers industrials
formaven el gruix de les
classes popularsurbanes.
Van
augmentar
considerablement en nombre i es
concentraven a
Catalunya, el
PaísBasc, Astúries
i
Madrid.
-
Catalunya
va tenir la concentració obrera
més gran d’Espanya, amb un
augment del 100% (240.000 obrers
l'any 1900 i 580.000 el 1930).
• Les
condicions de vida
del
proletariat industrial
eren millors que les dels
jornalers agrícoles, tot i haver
de suportar llargues jornades
laborals, sous insuficients i
habitatges insalubres en barris
mancats de les infraestructures
bàsiques. A més, les
crisis econòmiques, amb l’augment
dels preus i de l’atur,
empitjoraven la seva situació i
provocaven protestes obreres i l’augment
de la conflictivitat social.
5.3. Noves formes de
sociabilitat i cultura urbanes
• El
creixement urbà i la nova
societat de masses va comportar la
imposició de nous valors socials i
de noves
formes de sociabilitat i d’oci,
així com l’extensió de la cultura entre
capes socials més àmplies.
• Les
transformacions que facilitaren
les noves
formes de vida urbana a
Espanya van ser diverses:
•
L'ampliació dels
nous transports
(ferrocarril, metro, tramvia) i
el creixement dels mitjans de comunicació de masses
(premsa, ràdio…).
•
L'augment
de
l'alfabetització
de la població: era el 33% l'any
1877, el 45% el 1900 i més del
70% el 1930.
• Ho explica la
millora del
sistema educatiu: augment dels recursos i
de l’alumnat en l’educació
reglada, proliferació de
centres especialitzats i
de formació professional, i avenç en
l'educació superior, tot i
estar
reduït a les minories
selectes.
• L’augment de
l’alfabetització va fer créixer
la
demanda d’oci cultural.
-
Hi ha un creixement moderat de
l'hàbit de la
lectura,
augmenta l'edició de
llibres
i apareixen col·leccions de
novel·la
breu
adreçades a un públic popular.
-
La millora dels mitjans tècnics
(rotatives, linotípies…)
afavoreix l’expansió de la
premsa escrita,
que esdevé premsa de masses,
convertint-se en un instrument
clau en la relació
entre els ciutadans i el poder: a través de la premsa es
creaven estats d’opinió, es
difonien arguments crítics i
s’afavoria la formació
progressiva d’una
opinió pública independent,
que va passar a ser cada vegada
més influent.
• Entre les noves
formes de sociabilitat i d’oci
cal destacar:
• L'aparició d'un
nou
associacionisme,
de caire
cívic. Les noves
associacions eren centres d’oci,
d’esbarjo i de vida social, però
també centres de difusió de les noves idees i centres de reunió i de debat.
- A les ciutats
van proliferar els
casinos i els cercles
entre les classes més
benestants, i els
ateneus entre els grups
socials populars. Entre 1923-1930 es
van crear a Catalunya més de
1.880 associacions noves.
• L'inici del costum de dedicar el
temps d’oci
a
activitats a l’aire lliure:
es va estendre la pràctica de
l’excursionisme
i de l’esport
entre capes àmplies de la
població.
- Aparició de nombrosos
centres excursionistes,
que van fomentar
el muntanyisme i van ajudar
a conèixer i difondre les terres
del país. - Quant
a l’esport, l’hípica, el tennis,
la caça i la nàutica eren
practicats per les classes altes; mentre
que la natació, la boxa i el
ciclisme van ser més populars.
L’esport espectacle
es va consolidar al començament
del segle XX amb la fundació
dels principals
clubs de futbol
espanyols.
El Paral·lel de Barcelona a inicis del
segle XX
L'antic Camp de les
Corts, on jugava el FC
Barcelona
- Ultramar (Amèrica
Llatina)
- Ciutats: l’èxode rural comportà un
increment de la urbanització
- Gran arribada d’immigrants a
Catalunya
ECONOMIA
Agricultura
• Augment de la
producció
-Noves rompudes. Nous
conreus
-Nous mètodes
- Ús de fertilitzants
- Mecanització
- Disminució del guaret
• Productes conreats
- A Espanya, predomini
dels cereals (agricultura tradicional)
- Conreus més dinàmics: cítrics,
olivera, vinya→Exportació
• Problemes
- Baixos rendiments
- Repartiment desigual de la terra (minifundi,
latifundi) → Conflictivitat social
• A Catalunya
- Crisi de la
viticultura
- Conreus en expansió: arròs, oli,
fruites seques, patates, cítrics
- Increment de la ramaderia (llet i carn)
Indústria
• Noves energies:
electricitat i petroli
• Producció
industrial
-
Sectors tradicionals: tèxtil,
alimentari, químic, siderúrgic i
metal.lúrgic
- Nous sectors: electricitat, automòbil,
electrodomèstics i ciment
• Difusió
territorial: noves zones industrials
•Problemes
- Desequilibris
territorials i de distribució de la
renda
- Escassa competitivitat exterior:
restricció de la competència
• Intervenció de l’Estat:
mesures proteccionistes, ajudes públiques
i construcció d’infraestructures
• Afectada per
- Crisi del 1898
- Primera Guerra Mundial (1914-1918)
- Gran Depressió del 1929
• A Catalunya
- Disminució de la
importància del tèxtil i diversificació
industrial
- Augment dels intercanvis comercials
amb la resta d’Espanya
- Disminució de la dependència energètica
- Crisi del sistema bancari català
SOCIETAT
Grupssocials
• Rurals
- Grans propietaris agrícoles
- Vella aristocràcia
- Burgesia agrària
- Pagesia
-
Petits i mitjans propietaris
- Arrendataris
- Jornalers
• Urbans
-
Burgesia financera i industrial
- Classes mitjanes: obrers de “coll
blanc”, professionals liberals
- Obrers: ubicats majoritàriament a
Catalunya
Nova
sociabilitat urbana
• Millora del nivell
educatiu de la població
• Noves formes d’oci, cultura i
difusió de l’esport
